A LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,

com guarda vigilant, cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del jueu

e almig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

com conèixer pogués lo front de mos parents;

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare e de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d'arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella

si el cant dels trobadors no sona en mon orella

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

e veig del Llobregat la platja serpentina

que, fora de cantar en llengua llemosina

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,

la llengua d'aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis

per estranya regió l'accent natiu, no plora

que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora

ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobe sol, parl' amb mon esperit,

en llemosí li parl' que llengua altra no sent,

e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la gròria;

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, i a la posteritat.